La nit just abanas del boscos (1); Bernard-Marie Koltès:

He sortit corrents, corrents, corrents per no trobar-me, aquesta vegada, en tombar la cantonada, en un carrer buit de tu, per no trobar-me aquesta vegada només amb la pluja, la pluja, la pluja, per trobar-te a tu aquesta vegada, a l'altra banda de la cantonada, i atrevir-me a dir-te en veu alta: company!, i atrevir-me a agafar-te pel braç: company!, i atrevir-me a parlar-te: company, dóna'm foc, que no et costarà res, company, quin fàstic de pluja, quin fàstic de vent, quina merda de carrers, no fa cap gràcia voltar aquest vespre per aquí, tant per tu com per mi, però és que no tinc cigarros, i no és tant per fumar que et deia: foc, company, sinó per dir-te, company: quina merda de barri, quina merda de costum de voltar per aquí (ves quina manera d'abordar la gent!), i tu també vas voltant amb la roba ben xopa, exposant-te al perill d'agafar una bona malaltia, no et pensis que t'estic demanan tabac, company, si jo gairebé no fumo, no et costarà res que t'hagi aturat, ni foc, ni cigarro, company, ni diners (perquè te'n vagis després), tampoc no estic tant descurat aquest vespre), i a més a més, fins i tot m'arriben per pagar-nos un cafè, te'l pago company, així no haurem de voltar sota aquesta mena de llum, ni et costarà res que t'hagi abordat .