Desig (1); Josep Maria Benet i Jornet:

(Fosc) (De la foscor se'n destaca tan sols la cara d'ELLA)

Ella:

Palplantada i esperant, no servirà de res.
Els llocs canvien amb la nit.
Sóc al mig d'un llarguíssim passadís, fosc i amb corrent d'aire.
No tindré sort i, si en tinc, no sé què faré.
He de defensar-me, he de revenjar-me.
Massa cervesa... Ve de la cervesa aquesta sensació de no i no i no, un no que no para.
Un no que balla dintre meu no sé ben bé des de quan.
¿Des de quan?
Jo era dolenta. Em castigaven. No tenien més remei.
Exaltava les criatures i...
Sí, sabia com jugar, com dominar, com utilitzar les altres criatures.
Aquelles pobres dones m'havien de castigar, és clar.
Em treien de classe...
Em treien... al passadís.
Llarg, en penombra, solitari, silenciós.
I les lliçons, dintre.
Era jo qui havia triat el passadís.
S'escolaven minuts i hores. Al passadís, res.
S'escolaven els anys.
Anys i anys al passadís, lluny de la classe on havia esvalotat.
Per tant, ja, què importa. Esperaré.
A l'estómac m'hi va anar creixent aquest no que puja i baixa.
He de defensar-me.
Sí, ho ha aconseguit, però pagarà.
Per culpa seva tot s'ha tornat confús.
No tindré sort, no servirà de res, no la trobaré.
Primer trobar-la i revenjar-me; després, no ho sé.
M'espera amb el tabac. Potser tornar, doncs.
I les nenes.
M'importen.
He mentit, he anat mentint.
I ell se n'ha adonat. M'importen.
Ell s'havia ficat al cap tenir fills.
Ara les tinc, i sentir-les parlar per exemple, sentir-les parlar...
Perdre-les.
No ho sé.
¿Què ha fet? ¿Amb quin dret? ¿Com s'atreveix? Ho ha fet.
És igual, potser tornaré.
Encara, potser tornaré a casa.
Abans, he d'acabar aquesta història.
Podria tornar si no fos que abans ho he d'acabar i que no ho acabaré, que no servirà de res estar-me aquí, palplantada i esperant.
Només podria tornar si trobés la manera... Si la trobés.
El passadís.
Ets massa dolenta. L'has feta grossa, aquesta vegada.
No n'hi ha per tant. Només un cap malalt podria...
I vaig pagar, ¿oi?
Ah, sí, vaig pagar sortint al passadís. Anys d'avorriment al passadís.
Aquí tot és fosca i silenci.
El no i el no i el no. Em trobo malament.
L'aire de la nit... Respiro a fons. Potser l'aire fred arribarà a l'estómac i ofegarà el no i el no i el no.
Al passadís, sovint, hi havia corrent d'aire.
El corrent d'aire, l'única cosa que, si de cas, venia pel passadís.
Però aquí, a més de l'aire, puc esperar que, de sobte...
Apareixen uns fars.
Els fars m'enceguen en girar pel revolt i encarar-se'm.
El no i no i no. Nàusea i ràbia.
Els fars plens de soroll que esquincen la nit, que m'inunden de llum.
Molt bé. ¿Què es pensaven? Aquí em teniu.
La llum s'immobilitza, el soroll baixa de to.
Ha servit d'alguna cosa, doncs, esperar entre el fred i el mareig.
Aquí em tens. ¿Ara què?