Carícies; Sergi Belbel:

Noia: El somni era diferent, però tampoc gaire. Acordàvem acabar, ja es veia venir. Em deies que la teva dona ho sabia. Curiosament, també érem en una estació. Però el tren l'havies d'agafar tu. Recordo que m'insultaves. Més o menys com ara acabes de fer-ho. El que recordo millor, però, era el que jo et deia. T'ho deia cridant, enmig del soroll, rodejada de gent, viatgers amb maletes, venedors de diaris, revisors i sobretot... escombriaires vestits de color groc (n'hi havia molts, milers i milers d'escombriaires fosforescents escoltant embadalits les meves paraules, davant nostre, asseguts per terra, amb les escombres reposant als peus). Jo estava furiosa però lúcida. Et deia que les desgràcies no són fruit de l'atzar. Els homes teniu una perillosa tendència a pensar que sí. Les dones no. Jo no. Jo sóc una dona. I t'acusava. A crits. Jo t'acusava a tu davant de tots. Tu, el culpable. De tot. Absolutament de tot. Totes les teves desgràcies: histèries de la teva dona, principi d'impotència, desequilibri del teu fill petit. I sobretot: la mort del teu fill gran. Sí. tu, el culpable. L'únic culpable. I tothom m'aplaudia. Tothom m'ovacionava. Després te n'anaves. Sol. Agafaves el tren. Sol. I descarrilava. I vèiem com descarrilava el tren amb tu a dintre, només amb tu. Sol. I tothom cridava d'alegria. i jo cridava d'alegria. i ho celebrava. I ho celebràvem. Quan em vaig despertar, vaig coler pensar que es tractava d'un malson. Ara sé que només era una simple premonició. Me'n vaig. No vull que se m'escapi el tren... No dius res? Per què no dius res?.