El teatre obligatori; Karl Valentin; Per què els teatres són buits:

Per què hi ha tots aquests teatres buits? Simplement, perquè, el públic no hi va. Qui en té la culpa? L'Estat i ningú més que l'estat. Si a cadascú de nosaltres li imposessin anar al teatre, les coses canviaren completament. Per què no instituir el teatre obligatori? Per quina raó han instituït l'escola obligatòria? Perquè cap noi no aniria a l'escola si no li fessin anar per força. És cert que seria una mica més difícil instituir el teatre obligatori, però, és que potser no podem aconseguir-ho tot amb bona voluntat i amb sentit del deure?
A més, no diem de vegades que el teatre és una escola?
El teatre obligatori podria començar, doncs, a nivell dels infants, amb un repertori que només comprendria contes com "Hansel i Gretel" o "El llop i les set Blancaneus".
Posem que en una ciutat gran hi ha cent escoles i mil infants per escola cada dia. Això ens dóna cent mil infants. Aquests cent mil infants aniran al matí a l'escola i a la tarda al teatre obligatori.
Cada persona d'infant pagaria un duro d'entrada -naturalment a càrrec de l'Estat. Això ens donaria cent teatres amb mil localitats cadascun, és a dir 1.000 duros per teatre i 100.000 duros per la totalitat dels teatres, o sigui per tota la ciutat.
El teatre obligatori portaria els ciutadans afectats a renunciar a altres distraccions estúpides com jugar a cartes, organitzar assemblees i discussions polítiques, tenir cites amoroses, i altres coses que ens prenen i ens devoren el temps.
Si sap que ha d'anar al teatre, el ciutadà ja no haurà de preguntar-se si anirà aquí o allà, no. O sigui, caldrà que vagi aquí i allà, perquè no tindrà altre remei. Tant si l'emprenya com si no, haurà d'anar 365 vegades a l'any. Fa anys que intentem de convèncer el públic amb bones paraules, i ja en veieu els resultats! Els recursos publicitaris com: "Hi ha aire condicionat", "Els estudiants tindran un descompte del 50%", "Hi haurà sessions populars amb descompte", etc, no han servit per omplir els teatres, és evident!
I tot allò que es gasta en un teatre per fer propaganda, ens ho podrem estalviar quan serà obligatori.
I no hi haurà més problemes amb el preu de les localitats. El preu no dependrà de la condició social, sinó de les condicions físiques i de les insuficiències del públic.
De la primera a la cinquena fila hi haurà els sords i els miops. De la sisena a la desena, els hipocondríacs i els neuròtics. De la desena a la quinzena, els malalts de la pell i els malalts d'esperit. I les llotges, les galeries, etc., seran reservades als reumàtics i als asmàtics.
Si considerem una zona, vull dir, com la de Barcelona i comarca, exceptuant els infants de menys de vuit anys i els vells, podem comptar més o menys amb dos milions de persones sotmeses al teatre obligatori.
El Teatre Obligatori Universal que proposem, el T.O.U., en una ciutat com Barcelona, portarà, doncs, al teatre, cap als dos milions d'espectadors; caldrà qui hi hagi vint teatres de cent mil localitats o quaranta sales de cinquanta mil localitats o cent seixanta sales de dotze mil cinc-centes localitats o sis-centes quaranta sales de tres mil cent vint-i-cinc localitats, o dos milions de sales d'una sola localitat.
Cal que un sigui actor, perquè s'adoni de la força que pot donar quan ens arrossega l'ambient d'una sala atapeïda de públic..., una sala amb cinquanta mil espectadors, per exemple!
Heus aquí la manera d'ajudar el teatre en crisi. No es tracta de repartir entrades gratuïtes, no! Cal imposar el teatre obligatori.
I qui pot imposar-lo, si no, l'Estat?.