Tony Kushner; Harper:

La gent que s’està sola, la gent que han deixat sola, s’està asseguda dient disbarats al buit, imaginant... magnífics sistemes moribunds, antics ordres establerts trencant-se en dos...
Quan mires la capa d’ozó, des de fora, des d’una nau espacial, té l’aspecte d’un halo blau pàl·lid, una aureola suau i lluent envoltant l’atmosfera que envolta la terra. Cinquanta quilòmetres per damunt dels nostres caps, hi ha una fina capa de mol·lècules de tres àtoms d’oxigen, producte de la fotosíntesi, cosa que explica la primmirada preferència de les plantes per la llum visible, que rebutja els raigs nocius i les emanacions del sol. El perill exterior. És una mena de regal, de Déu, el toc suprem a la creació del món: àngels guardians, amb les mans enllaçades, fent una xarxa esfèrica, com un niu verd i blau, una closca de seguretat per la vida. Però per tot arreu, les coses s’estan esfondrant, les mentides emergeixen, els sistemes de defensa s’espatllen... És per això, Joe, és per això que no hauria d’estar sola.
(Petita pausa)
M’agradaria anar-me’n de viatge... deixar-te preocupat. T’enviaria postals amb segells estranys i missatges turmentadors escrits al darrera. “Potser més tard”. “Mai més...”.