Digue’m agosarat (1); Andreu Buenafuente; Els conductors:

Sempre s’ha dit que quan ens posem al volant ens transformen. Patim una metaformosi inversa a la de les papallones: ens convertim en capullos. Pèro això no és del tot cert. Hi ha casos en què els conductors ens tornem agressius abans de pujar al cotxe. Per exemple, quan vas a buscar-lo i no el trobes, i dius “me l’han robat, me l’han robat”, i el que va amb tu diu “no, no, que l’ha fotut la grua”. “Com ho saps? Com ho saps?”. “És que allà hi ha un adhesiu fosforitu.” Dius “és veritat, és veritat”, que fa una gràcia que et mores. Has d’anar a buscar un taxi: “Que, se ha llevao el coche la grúa, ¿no?”. “Lleveme.” “Claro, como aparcamos en cualquier sitio...” “¡Lléveme y cállese!” I arribes allà i t’humilien. És el Pryca de les multes. Arribes allà al dipòsit, firmes la multa i dius: “Yo no estoy de acuerdo, ¿puedo no pagar la multa y llevarme el coche? Como ciudadano... ¿de la constitución española?”. “Firme y calle, que hay cuarenta coches más.” I tu allà firmes com un capullo, i pagues 15.000 pessetes, que coi, de tenir-les a no tenir-les, 30.000, que deia un amic meu. És clar, després suts del dipòsit municipal, i com vols estar? Carinyós? No: agressiu.
Per tant, l’agressivitat al volant no surt perquè sí. Molts cops és fruit de la provocació. Una vegada, la meva neboda, petita, que ara ja és gran, em va preguntar, estirant-me l’mericana: “Tiet, tiet”. Clar, com que és neboda... Li dic: “Què vols, guapa? I deix estar l’americana”. Diu: “Què és un segon?”. Saps que la canalla tenen aquella època que pregunten coses? “Què tens aquí?” I tu, “Calla, xata!”. “Jo no ho tinc!” “No, és que tu ho ho has de tenir, reina”. Be ja tocarem aquest tema un altre dia... Diu la meva neboda: “Què és un segón?”. Dic: “El temps que passa entre posar-se verd un semàfor i pitar-te el taxista de darrere”. I és veritat. Els taxistes tenen la mà fluixa amb el clàxon. Ho piten tot. Es posa verd i ja piten! Que dius: “Un moment, que l’ordre no m’ha arribat al cervell!”. Hi ha un moment que el cap processa la informació i diu: “Està verd, tira endavant!”. Però en això, de seguida et passen dos segons! Però ells, no. Com que ja passen en àmbar... “¡Venga, coño, venga!” I això és una provocació.
Com els que et fan llums a l’autopista perquè els deixis passar. Quina ràbia em fa això! Sembla que et diguin: “Aparta’t, que molestes”. Fan una ràbia que els mataries. I els més xulos posen l’intermitent, i s’arramblen a l’esquerra, com dient “he de passar, he de passar”. Passa per la mitjana! Jo no em moc. Jo vaig primer, o sigui que tant me fot. Això si: sempre hi ha el típic orgullós que, abans que apartar-se, crema el motor del Seat Panda. Els veus ajupit, com per córrer més, que es pensava que anava amb moto, i amb el cotxe tremolant com una rentadora centrifugant: “D’aquest carril no em treu ni la Guardia Civil: jo arribo primer al Garraf!”. I realment va arribar, però només amb el volant, i ell corrent. Portava un Panda d’aquells que porten uns conillets que hi posa Full Injection. Que fan tan lleig. “On vas amb això?” “És que em fa gràcia, perquè m’ho van regalar...” “Calla, home, calla! Hortera!”
També n’hi ha que et fan llums per avisar-te de tot: són les bones animes de la carretera. És aquella persona soltera o separada que , de tant circular pel mateix lloc, ja es coneix la carretera i està pendent de tot. El veus, tot amable, cric-cric-cric, et fa llums. Tu dius “què passa?”, i portes els llums encesos. I els veus que et saluden al marxar, volent dir: “sóc amable”. O cric-cric-cric, i et fan el gest que tens la porta mal tancada. Dius: “No, és per si em vull suïcidar!”. Que et falla un pilot de freno? Ui! Llavors ja et fan cric-cric-criiiiiic, croc-croc-crooooc!!!, fins que es foten un ceballot ells. Són com el Michael Landon a Autopista hacia el cielo, una mena d’àngels de la guarda. Estan malalts d’avisar. Una vegada vaig parar en una àrea de servei per fer un pipí i quan surto un paio em comença a seguir amb el cotxe. Dic “hosti, un paranoic”, vinga fer-me llums, vinga fer-me llums, jo no entenia els senyals... Fins que m’aturo i li dic: “Què passa?”. I em diu: “No, només el volia avisar que porta la bragueta oberta”. Jo li vaig dir: “Vostè sap com em penso entretenir en el viatge? A vostè què li importa?. El paio em va dir: “Perdó: aquí he acabat” Era un home bo, ja està. Resulta que m’havia vist quan sortia del lavabo i m’ho venia dient amb els llums. El tio anava a Girona i va arribar fins a França! Diu: “He vingut a França per dir-li això de la bragueta”. Jo me’l vaig mirar amb una cara... Diu: “Que no s’hi ha fixat, que l’hi deia en morse?”. Com si n’hagues de saber, jo, de morse!
Son aquestes petites coses les que t’acaben convertint en un conductor agressiu. Les que provoquen coses que la resta de conductors et facin ràbia. Per exemple, els que van conduint amb el braç fora de la finestra. Però no amb el colze: amb tot el braç a fora! Com si anessin buscant rovellons! Fan ràbia. Dius: “Aquest tio arribarà al peatge sense braç, perquè a la que passi un camió de Leche Pascual, ja està llest”. És el tio que va de sobrat, normalment amb un mocador al coll, amb un descapotable, encara que sigui a punt de ploure, que dius “ja plourà, ja...”. O els que porten la música a tota pastilla. I van amb una cara com si no sentissin res, que dius: “No, no te hagas el chulo, ¡que te está a punto de sangrar el tímpano!” I el tio, cridant: “¿Tú crees que está fuerteee?”, que ja està sord com una tàpia.
Per no parlar dels que fan burilles mentre s’esperen als semàfors. Aquí crec que tots... No? Unes prospeccions, un menjar per al lloro... Sembla que aturar el cotxe sigui sinònim de fer moure els dits. És allò que dèiem de l’ordre: el cervell envia una ordre, i dits al nas! I els dits, entre ells, “quin et quedes?”, “aquest mateix”, i a burxar. Un diu: “Jo vaig canviant perquè no s’enfadin els altres”. Després hi ha els més viciosos, que es deixen l’ungla del dit petit llaaarga... Per fer pala. Diu: “És que toco la guitarra”. Sí? “Tu fas pala i així en treus més quantitat, que jo t’he vist!” I el problema no és treure, perquè cadascú és lliure amb el seu nas; el problema és on ho poses, tot això. Saps? Ris, ras, treus aquell panellet, i on ho poses? El guardes a la mà? Vas conduint, et truquen al mòbil, i allò va creixent...I veus arribar tios amb una bola, que semblen la Moreneta, no? No, normalment, el tio diu: “Jo ho deixo a sota del cotxe, com que el cotxe és meu...”. Oh, és teu, és teu... I si l’agafa la teva senyora? Imagina’t que busca un pintallavis que li va caure, o una hombrera, i surt amb allò... Sembla el monstruo del pantan! Asquerós, aquerós. Racionalitzem una mica aquest tema: la millor opció és fer una boleta, i quan està sequeta, fora. No cal guardar-s’ho, que ja en tenim més. No ens els acabarem, no; per això no cal patir.
Un dels principals focus on es concentra més agressivitat... Que fastigós tot això que acabo de dir, eh? I de parlar-ho, ara me n’estan agafant unes ganes... Va: un dels principals focus on es concentra més agressivitat és a les retencions. Estaríem parlant del Vietnam de la ràbia. D’entrada, t’emprenya molt no saber per què estàs parat. Per què? Sempre hi ha el típic que surt, que fa com de portaveu, que és un senyor de mitjana edat, que ve del cap de setmana, anorac, xiruques, que surt i va informant. “Sembla que hi ha un accident... Per mi, això, dos hores.” I la dona, “Puja al cotxe, puja al cotxe”. “Calla.” “Puja al cotxe, que arrancaran...” “Que callis!” Normalment sempre és culpa d’algun animal: un camió de porcs, un ramat d’ovelles, una manifestació contra els immigrants... A sobre, la cua del costat sempre avança més ràpid que la teva. Dius: “Em poso a la dreta, que aquesta va bé”. I quan entres tu, jo crec que es posen tots d’acord: “Ha entrat el gilipolles, atenció” I veus passar el que portaves tu al darrera, que va primer... Jo he somiat que tenia un tanc i passava per sobre tots. I al final, el cotxe del darrera s’enganxa tant, que t’acaba donant pel cul. En el bon sentit vull dir, si és que n’hi ha.
Després d’una dura jornada al volant, arriba l’hora d’anar cap a casa, i és aleshores quan et preguntes: si l’univers és infinit, per què costa tant aparcar? “Xata, vés pujant, que ja aparco jo.” I quan arribes a casa, “On estaves, on estaves?”. I has de dir: “Estava aparcaaaant!” Tres quarts d’hora a l’Eixample, els que vivim a Barcelona. Aquest és l’últim entrebanc que cal superar abans d’arribar a casa amb les piles carregades. Carregades de mala llet.
Moralletja: si heu de sortir amb el cotxe, ompliu bé el dipòsit, però sobretot, carregueu-vos bé de paciència. Perquè val més perdre’s pel camí que perdre el estreps.