Digue'm agosarat (2); Andreu Buenafuente; Els lavabos:

Avui el públic fa bona cara. Què, esteu bé? Heu anat tots al lavabo? Important això, eh? Aquí, amb perdó, heu de entrar cagats i pixats. Perquè després hi ha senyores que les veus caragolades... Diuen “em pixo de riure!”. No. De riure, no. De pixar. És que hi ha gent que li costa anar al lavabo. Fora de casa, vull dir. Jo recordo, a la mili, un amic meu, que es deia Sotorra, que fèiem moltes bromes, Sutorra, Sotoca... Dons el Sotorra, quan feia quinze dies que hi era, el paio estava blanc. Dic: “Això de la mili és fatal Sotorra”. I ell: “Sí, fatal”. I jo: “És que la mili fa cagar, no?”. I ell: “No. La mili no fa cagar. Fa moltes coses, però cagar, no!”
És que això dels lavabos és complicat. Hi ha la llegenda que estan sempre al fons a la dreta, i és mentida. Mira, l’altre dia, em un bar, un tio va entrar corrents, cap al “fons a la dreta”, i es va ficar a la cuina! Imagino els cuiners, tallant ceba, i plorant de la ceba... i de sobte, a la porta de la cuina un tio amb la bragueta abaixada... I veient a tothom plorant... Diu: “Sabia que no era el Lecquio, però que fes tanta pena...!”.
De fet, si et pares, a mi no m’estranya que confonguin una cuina amb un lavabo. Com que ara els fan tan moderns i tan raros! Només distingir els que són de nois i els de noies, ja és pitjor que fer jeroglífics. Què costaria posar “homes” i “dones”? Bé, en alguns puestos n’hi haurien de posar un tercer... No posar-ho clar, no. Dibuixets estranys. Uns sostenidors i uns calçotets. I si un paio es vol posar sostenidors? Un plàtan i dues taronges, que aquests són més atrevits. Hi ha qui posa peces de tornilleria, que aquest ja s’entén millor. O Hansel i Gretel, que sempre n’hi ha un pensant: “Hansel era tio o tia?”. O inicials. Això sí que és fotut, i no ho sembla. Un dia, vaig anar a un pub on hi havia una “Hac” a un lavabo i una “Ema” a l’altre. Jo no tenia gaire temps per reflexionar, i vaig entrar a la “Hac” d’hombres, perquè la “Ema” devia ser de mujeres. Normal, no? Dons no. La hac era d’hembras, i la ema, de machos. I la part explicable de l’anècdota acaba aquí.
Posem que encertis el lavabo correcte. Encén el llum. Va, encén el llum, si tens pebrots. Sempre està integrat a les rajoles. Si ho aconsegueixes, el més probable és que s’apagui a mitja feina. Perquè ho programa un tio dolent. Sort que et coneixes la teva pròpia anatomia! Que has d’acabar palpant tot aquell alicatat fins que tornes a trobar el botó... Tu estàs a les fosques, nerviós i resant perquè no entri ningú, i entra algú i et troben enfilat a la pica... I n’hi ha que s’encenen només movent-te. Hi ha lavabos molt moderns, que tenen unes cèl·lules fotoelèctriques, que si s’apaguen i estàs pixant, et mous una mica i s’encén de nou. L’altre dia vaig trobar un tio que estava movent el cul. Tu imagina’t que entres en un lavabo i et trobes un tio remenant el cul. Dius: “Vostè a mi per qui m’ha pres?”. “No, és que estic buscant la cèl·lula.” “Les pessigolles, m’estàs buscant, tu!” Un merder, un merder. I si et vols rentar les mans? Ah, amic. Si et vols rentar les mans, has d’anar mentalitzat que no hi haurà sabó, perquè desenganyar-te després és pitjor. Has d’entrar dient-te interiorment: “El sabó és prescindible, el sabó és prescindible...”
I per eixugar-te, tens diverses opcions. La més comuna, un assecador de mans d’aire calent, que està fet amb motors d’avió, i segurament de la marca Comercial Balmes. Ara bé, cuidadín, que moltes vegades escalfen massa, que s’han passat amb la resistència. En conec un que se li va calcinar la monyeca. Li van dir: “Home, haver-te-la protegit”. “No, si ja la protegia, però el jersei es va incendiar, i el rellotge es va fondre!” O potser hi ha tovalloles. Qui no ha topat amb la clàssica tovallola antigament blanca, i actualment marronosa, tovallola ronyosa que fa vuit mesos que no veu una rentadora i que, si l’animéssim una mica, caminaria sola: “Vinga, tovallola, vinga!”... “¡No siento las piernas!”... “¡No tienes! ¡Eres una tovallola!” És la mateixa tovallola per a tot Catalunya! Que si camina? És l’Espinàs en tovallola! Que penses: i la catifa de l’Aladdin, que volava... Volava? La ronya que devia tenir!
També hi ha aquelles tovalloles de paper. Allò va bé per eixugar-te, però per eixugar-te les mans, que més d’un l’ha fet servir per a una altra cosa. El problema és que la paperera del lavabo es va omplint i omplint fins arribar a les dimensions d’una gran torre de Babel, o millor, torre de Papel... que deixa el lavabo amb un aspecte que no fotografiaries si el volguessis vendre. O també hi ha aquella màquina infernal, una mena de tovallola sin fin, que està espatllada en un 75% dels casos, plena de taques pel lloc on s’ha aturat i que, sincerament, convida a sortir amb les mans mullades. Aleshores, què fas? Mans mullades, i als texans directament. A menys que t’agradi el Cacaolat calent, que així t’estalvies eixugar les mans. Mans fredes, Cacaolat calent, ja ho diuen. Però sempre et trobes un amic, “ei, xato, què fas?” que penses “ara li donaré la mà i es pensarà que és de pipí”. A mi m’ha passat. A la pregunta “ei, xato, què fas?”, vaig contestar “acabo de fer pipí”. I li va quedar la cara de tots els colors, que semblava la prova de la rana.