SOkJoSaPz; Experiéncies underground:

Caminant pel carrer, o tombat al sofà. Viatjant en cotxe o mirant pel terrat. La de coses curioses que hem vist, sentit i escoltat. Però allà on la vida a Barcelona es fa més agobiant és realment on veus les coses més divertides, curioses, rares, i inexpliclables. I aquest lloc és el metro de Barcelona.
Un usuari asidu que sempre agafa l’autobus, però un dia que plou molt decideix agafar el metro per no trobar-se tan de trànsit i complicacions. I just aquest dia el metro no funciona. O a qui no li ha passat mai, que acostumat a agafar el primer vagó del metro sempre ple de gom a gom, un dia decideix cambiar de vagó per anar més ample? i just aquest dia se li asseu un home al costat que no es dutxa de fa dies! A qui no li ha passat mai que quan tens pressa el metro tarda anys en venir, i quan vas amb temps resulta que tots els metros arriben només asseure’t als bancs de l’andana?
I és que la vida sota terra és molt curiosa. Aquells dies que estàs de mal humor i veus com a una pobre avia se li enganxa el paraigua entre les portes del metro. I et surt un somrriure, i de sobte apareixen tot d’homes amb la camisa a ralles empenyent el paraigua, perquè resulta que se li havia enganxat a la parada anterior i a la banda de les portes no hi ha andana.
És tot un món per descobrir. És graciós sentir pels altaveus “vigila el carterista esta sempre a l’aguait. Compte amb la teva cartera” i en aquells moments penses, bé, no saps que pensar perquè no val la pena. En comptes de fer publicitat posar més vigilància. Però no li dones més voltes, i rius.
O aquella música de fons que no saps del tot ben bé que és. Tan curiós com els rellotges que fan marxa enrrera quan el mires i queden dos minuts i mitg, i quan al cap d’una estona el tornes a mirar i queden dos minuts i quaranta segons. I penses carai tu quin fenòmen. O aquella pantalleta de televisió quan veus que hi ha figurada una finestreta que hi posa “error de windows, el programa efectuó una operación no válida” i rius, perquè és una cosa tan natural com un metro quan s’espatlla a la linia 4 o 5. Un dia m’agradaria veure “error de sistema, su sistema operativo no tiene ningun error”.
I no és divertit veure les cares de la gent? Especialment els d’aquelles persones que et miren de dalt a baix. I posen cares pensatives. Aquelles persones que escolten tot el que dius. O li fan una repassada en els teus amics, novia, amiga. En fi. Un vagó de metro és tot un plegat de pensaments i sentiments. Sobretot en hores punta: gent trista, gent alegre, gent deprimida, enfadada, persones que riuen soles pensant en un acudit o a saber que. Gent de tots tipus, des del més cregut al més tímit. Des del més “vacilón” al més callat.
El típic autista amb els walkmans o els fanàtics de la lectura amb llibres de butxaca de tapes dures i que hi posa enciclopèdia catalana, i ho tornes a lleguir i no posa enciclopèdia...és un llibre normal i corrent. De vegades escoltes i tot la música del de l’altra punta del vagó, o llegeixes el llibre del del costat de les dimensions que ocupa. Tot un entreteniment de camí cap al teu destí.
De vegades el metro és com una pasarel·la de models, depén de la parada i línia del metro és com el paradís per a alguns, i algunes clar. Com la línia 3 que va fins a zona universitària. O parades molt confluïdes.
I perquè tothom té la manía de posar-se al primer i últim vagó? Tot per no caminar. De fet el truc en casi totes les parades de metro per trobar un vagó buit és aquell que se situa on no hi ha cap banc ni cap sortida. Menys a plaça Catalunya on el primer vagó sempre va buit en relació als demés. Total per no caminar cinc metres avans d’afagar el metro i seure tranquilament et quedes al primer vagó ple de gent. Uns s’asseuen tot el camí, i altres mentres esperen el metro. Hi ha gent per tot.
Qui va dir que el metro era estressant? De fet ho és, no ens enganyem. Però té la seva cara divertida no? Com quan estàs esperant a algú en un vestíbul que fa tard i veus les cares de la gent que va a fitxar la tarja i veus qui té cara de colar-se i qui no. I sempre encertes.
El metro també té un bon entreteniment que et deixa empanat. Els ratolins de la TMB. Si et canses d’esperar assegut a que vingui el metro, sempre pots mirar les vies i veure com corren els ratolinets amun i avall. Tenen la seva gràcia. O veure la gent com agafa els diaris de la paperera, això si que és reciclar.
Els vagons de metro també són com un tocador, on la gent s’hi mira, es pentina, mira si està guapa...o simplement aprofita el reflex del vidre per veure el cul de la tia del costat, o altres coses. O la cara dels nois...habiam si em mira??
També té la seva gràcia quan et fan baixar del vagó perque diuen que no funciona, i al cap de deu minuts se l’emporten com si res. I tu ..a vale.
Oh! Ben curiós que és que a vegades mires al sostre habiam si fa sol, o són els fluerescents que deuen tenir rajos uva, com que veus a gent amb ulleres de sol. Alguns potser volen intentar imitar al chico martini, però bé, ho intenten.
En fi, qui s’aborreix i no viu una bona experiència underground és perquè vol. I per viure-la només s’ha d’agafar el metro amb humor i mirant sempre pel costat positiu.