Darío Fo; El despertar:

Espai escènic on hi ha: un llit de matrimoni, tauleta de nit amb despertador i llum, una calaixera, diversos pots (sobre la calaixera), una taula, una cuina de gas, una nevera, una màquina de rentar roba, una pica, etcètera. També hi ha un bressol amb un nen a dins (un ninot). Un home i una dona dormen estirats sobre el llit. Llum baixa. La dona somia com en un malson

Tres trossos, una soldadura, un cop de trepant... dos cargols, una soldadura, un cop de serra... (Xiscle) Déu meu! M'he tallat els dits... els he de recollir... l'amo no vol... fa desordenat! (Es desperta sobresaltada: encara és enmig del malson) Els meus dits... ja no me'ls podré ficar al nas... (Es mira la mà) Els tinc!!... He somiat!... Quina merda... ara fins i tot quan dormo somio que treballo, no en tinc prou a la fàbrica? Quina hora és? (Mira el despertador) Dos quarts de set? (S'alça del llit i es posa les sabatilles i la bata molt de pressa) No ha sonat aquest fill de mala mare! Mare meva que tard que és! (Corre fins al llit i pren el nen en braços) Va petit, afanya't! Que el dia ja comença! (Camina cap a la taula que hi ha prop de la pica) Desperta't! Desperta't ratolí meu, va! Pipí! T'has fet pipí a sobre, si només fa tres hores que t'he canviat! Pixaner, ets un pixaner... amb les presses que tinc! Hem d'afanyar-nos, si arribem a la guarderia més tard de les set la monja no ens deixarà entrar! (Despulla el ninot) Ara la mama et netejarà el culet... (Obre l'aixeta) Aigua calenta... ja pots comptar, aigua calenta, no n'hi ha... Vols veure com ahir a la nit aquell despistat del Luigi va apagar l'escalfador? No, no és un despistat, mira ja en surt... (Pren el nen en braços i se'n va cap a la pica) Ara ens rentarem la cara, calla, no ploris que si no despertaràs el pare... deixem-lo dormir mitja hora més, quina sort que té! Que després ha de sortir corrent, com el Sandokan: aaaaaaaaaaaahhhhhhhhhhh! (S'adona que ha cridat, repeteix el crit però fluixet) aaaaaahhhhh! Córrer per agafar el tramvia, el tren, i després a la fàbrica, (Deixa el nen sobre la taula i l'eixuga amb una tovallola) i apa, a fer gimnàstica com un mico domesticat a la cadena de muntatge (Imita els moviments de la cadena de muntatge): un dos tres... (Riu) Ah, ah, com riu el meu nen... t'agrada oi, que la teva mare faci el mico domesticat. Ara t'eixugo bé... (Agafa un pot de pólvores de talc) t'empolsego pertot arreu... (S'adona de l'error i empal·lideix) formatge ratllat! Qui ha posat el formatge ratllat en el lloc del talc? Mare meva, quin desgavell! No et moguis que te'l trec... només falta això, al preu que va! (Fa veure que recull el formatge del cul del ninot) Bé, el culet del meu nen ja està ben net i polit! (Vesteix el nen molt de pressa) De pressa, de pressa pixaner! Ja està llest! Quina hora és? Déu meu!, és tardíssim! Estigue't quiet un moment que la mare també s'ha de rentar. (Va fins a la pica, obre l'aixeta, fa veure que s'ensabona les mans i la cara i canta) Heno de Pràvia és l'aroma de la nostra llar... Aigua, no hi ha més aigua! Només em faltava això! Una família com aquesta, que viu en una casa com aquesta, amb tres-centes famílies com aquesta! i que tots tenen la mania de rentar-se les mans a la mateixa hora! Com m'esbandeixo jo, ara? Quin fàstic! Com escou als ulls l'Heno de Pravia. (Agafa una tovallola i es treu el sabó) Bé, ja em rentaré més tard, de totes maneres a mi no em mira ningú!... (Es passa la pinta molt de pressa) Ni em miren ni m'oloren. Em posaré una mica d'esprai... (Agafa un esprai) quin invent més magnífic, l'esprai! (Se'n posa) Com crema! Què m'he posat? (Llegeix el que hi ha escrit) Vernís per a radiadors! Tinc les aixelles de plata? Com m'ho trec? M'ho trauré a la fàbrica amb el dissolvent. (Es vesteix ràpidament. Agafa el fill, l'embolica en una manta i camina cap a la porta) Afanyem-nos, de pressa, correm! Tres quarts menys cinc de set... ho hem aconseguit. Agafem la bossa de la mare... la jaqueta de la mare. (Es dirigeix cap a la porta. S'atura de cop) La clau? La clau? On he posat la clau? Cada matí el drama de la clau! Tinc els minuts comptats i em passo l'estona buscant la clau... (Regira les butxaques, mira al seu voltant) Calma. No perdem la calma, intentem reconstruir tot el que vaig fer ahir al vespre. A veure, vaig arribar a casa, el Luigi no hi era. Vaig obrir jo la porta. El nen era al braç dret de la mare, la bossa i la clau al braç esquerre de la mare. La bossa la poso aquí. (Assenyala la taula) El nen el deixo al bressol. Torno a sortir. Agafo el cistell de la compra, la clau continua a la mà... l'ampolla de llet sota l'aixella... entro a casa... la bossa la poso aquí... la llet la poso a la nevera... Vols veure com també vaig ficar-hi la clau, a la nevera? (Va fins a la nevera i l'obre) No, no hi és... ni tampoc dins l'ouera, ni dins la manteguera... però si ni tan sols vaig guardar-hi la llet... i en canvi hi vaig ficar el detergent amb olor de llimona per a la màquina de rentar plats... Ben fet: les llimones es desen sempre a la nevera, si no es fan malbé! Estic boja! Estic boja! La llet la dec haver guardat a la rentadora... (Mira dins la rentadora) No hi és... encara bo... On vaig ficar la llet? Al costat dels fogons... clar, per a les farinetes del nen... segur que per tenir les mans lliures, per poder obrir el cartró, vaig agafar la clau amb les dents... i mai no sabré per què vaig posar-me la clau entre les dents i no sobre la taula. Després vaig encendre el gas... Així, doncs: la llet per al nen és sobre els fogons, encenc el nen, vull, dir, encenc la llet... encenc el gas! Poso la llet a bullir i vaig a desfaixar el nen... en el sentit que li trec la faixa. (S'acosta al bressol, mima tot el que diu) Agafo el nen, el poso sobre la taula... és més, no, amb el nen en braços vaig fins a l'armari i agafo la palangana per banyar-lo, amb la clau encara entre les dents... deixo la palangana aquí, vaig a buscar el nen... i el nen ja no hi és! He perdut el nen! On he posat el nen? (Corre cap als diversos mobles que va anomenant, obre i tanca les portes ràpidament) A la nevera... a la rentadora... a l'armari! Havia deixat el nen a l'armari! Per sort s'ha posat a plorar, si no qui sap quan l'hauria trobat! Pobret nen meu! He tingut tanta por que he begut un got d'aigua... (S'atura de cop, engull espantada) Què t'hi jugues que m'he empassat la clau? Clar... com que la tenia entre les dents... No, no puc pas haver-me-la empassat... la meva clau té un forat, m'hauria passat la nit xiulant i el Luigi vés a saber quina una me n'hauria fet!... On he deixat la clau? Calma, conservem la calma. Agafo la palangana, l'omplo d'aigua calenta, agafo el bicarbonat (Agafa un pot) sempre hi poso dues cullerades de bicarbonat, a l'aigua del meu nen... i si hagués caigut aquí dins? (Mira atentament el contingut del pot) Sucre! Qui ha posat sucre al pot de bicarbonat... (Mira un altre pot) i bicarbonat al sucre? Quants dies fa que el banyo amb sucre? Ve't aquí perquè la monja de la guarderia em va dir: "He de tenir-lo sempre tancat, el nen, si el deixo a l'aire lliure les abelles, els borinots i les mosques no el deixen viure..." Pobre nen... i el Luigi, l'escena que m'ha fet amb el cafè... li havia posat bicarbonat! Feia uns rots! i la clau, on he posat la clau? Que beneita... no, equivocat, tot equivocat. No me la vaig treure mai de la butxaca... doncs sí, perquè quan estava banyant el nen vaig sentir el Luigi que burxava al pany, perquè quan jo havia entrat havia obert la porta, després l'havia tancada, i per això ell no podia obrir... burxava, burxava i començava a cagar-se en tots els sants.
Vaig treure la clau del pany... ell va entrar... cridava com un boig, la clau, jo, la duia a la mà, n'estic segura... vaig plantar-me davant els seus nassos i la hi vaig posar entre ull i ull... gairebé volia treure-li'n un... i vaig dir: "M'he oblidat la clau al pany... que passa? Mata'm, esposicida!!!" "Deixa'm en pau -em diu ell- no és per culpa de la clau que estic enfadat... és per culpa d'aquest maleït tren que duia una hora de retard... una hora i mitja per fer vint quilòmetres! i tot aquest temps l'amo, poc que me'l paga... ni tampoc em paga el viatge d'anada, ni el de tornada, ni tampoc em paga el tramvia. i són viatges que faig per ell i no pas per plaer!"
“I t’enfades amb mi?, li faig jo, amb la clau a la mà- a part que l’amo ja no es diu “amo”, es diu “multinacional”. Avui en dia d’amo només en tenen els gossos! Ara som éssers lliures, nosaltres! L’amo multinacional t’afana les hores dels desplaçaments i et poses com una fúria, però no et poses fet una fúria per les hores que m’afana a mi... a mi, que a més de treballar vuit hores com una bèstia per a ell, et faig d’esclava de franc! Per a ell, per a la multinacional!” Mentrestant he donat el biberó al nen. (Va fins al bressol) L’he agafat en braços... (Agafa el nen en braços i cerca dins el bressol) Si m’hagués caigut aquí... mare meva, ja se l’ha fet! Caganer, més que caganer!...(S’acosta a la taula que hi ha prop de la pica) Quantes vegades t’he de dir que la caca l’has de fer a la guarderia! A les set i dos minuts, l’has de fer, així et canvia la monja! (Mentre ho diu, despulla el nen ràpidament i el neteja) Quina hora és... Déu meu que tard que és!... no arribaré, no arribaré... i si m’agafo el dia lliure? Caganer, més que caganer, mira això... no em cap al cap com es pot fer una caca tan grossa amb un cul tan petit! (Mentre neteja el nen, torna a parlar adreçant-se al Luigi) “La família, aquesta sagrada família, l’han inventat justament perquè tots aquells que s’han tornat bojos com tu amb la neurosi dels ritmes bestials de treballs, trobin en nosaltres les esposes ideals per a tot, el matalàs sobre el qual desfogar-se. ( Ha acabat de netejar el ninot, l’eixuga i el torna a vestir) Nosaltres us regenerem de franc per a ell! Perquè l’endemà torneu a estar a punt, ben polits i tranquils, per tal que produïu millor per a ell, el multinacional! Ell és Nostre Senyor! Ell és qui fa el miracle econòmic, i després el contra miracle! La desinflació i la inflació! La crisi galopant i després la crisi al trot. La caiguda de la lira, l’eurodòlar, el petrodòlar... després obre els braços i crida: “Què puc fer-hi? Mala sort!” El Luigi es posa a riure: “Noi!, tinc una dona feminista-extremista i no ho sabia... Des de quan vas a les reunions feministes?” “Escolta subnormal –que li dic jo- no necessito anar amb les feministes per saber que la nostra vida és una merda de vida! Treballem com gossos i no tenim temps ni per parlar, ni un instant per a nosaltres. Em preguntes alguna vegada “Estàs cansada?” “Vols que t’ajudi?” Qui fa el menjar? Jo. Qui renta els plats? Jo. Qui va a comprar? Jo. Qui fa mans i mànigues per arribar a finals de mes? Jo. Jo. Jo! i a més també treballo. Els mitjons que tu embrutes, qui te’ls neteja? Jo. Quants cops has rentat els meus mitjons? És això el matrimoni? Vull poder parlar amb tu. Vull viure amb tu... no COMPARTIR un pis amb tu! No t’ha passat mai pel cap que jo també tinc problemes? Ja em va bé que els teus siguin els meus, però voldria que els meus també fossin els teus, i no sempre els teus meus i els meus només meus! Jo vull poder parlar, parlar amb tu... però quan tornes de la feina t’estires a dormir. Al vespre “TELEVISIÓ!” El diumenge “FUTBOL!”: per veure vint-i-dos cretins en calçotets que es donen trompades al voltant d’una pilota, i al mig, un altre subnormal, vestit de negre i amb un xiulet” i el Luigi ofès com si hagués insultat a sa mare, va i em diu: “Què cony en saps tu, d’esport?” Que no tenia res a veure! M’he posat com una fera! Cridava com una boja! Ho he tret tot a relluir! Jo cridava, ell cridava... Jo la deia grossa, ell la deia més grossa, la cosa anava pujant de to... fins que he dit: “Si això és el matrimoni, vol dir que he comès un error...” Vaig agafar el meu error (Agafa el nen en braços i camina cap a la porta) i me’n vaig anar. De cop, tenia la clau a la mà, n’estic segura, la tenia, perquè vaig obrir la porta. El Luigi s’acosta... feia una cara!, pobre Luigi, estava blanc, destrossat... Mai no li havia fet una escena com aquella i anava de broma... se n’havia adonat. Em fa entrar a casa: “Va, dona, no et posis així, espera...” “Deixa’m estar!” “Parlem-ne, primer parlem-ne, i si després vols marxar, d’acord... però primer parlem-ne! La dialèctica, no?...” Després m’empeny cap al (assenyala el llit) “dialèctic”... em fa asseure i em diu que sí, que tenia raó… però que ell estava acostumat a la seva MAMÀ... que creia que jo també era com la seva MAMÀ… que s’havia equivocat, que havia de canviar... resumint, va fer-se l’”AUTOCRÍTICA”. i ho va fer tan bé, tan bé, que jo plorava. i quan més s’autocriticava, més jo plorava, i quan més plorava, més ell s’autocriticava...
que bonic que era plorar, ahir al vespre! i la clau? (De cop se’n recorda) Segur... me la va prendre ell, de la butxaca de la jaqueta... se la va posar a la butxaca... (Veu la jaqueta, regira les butxaques) és aquí, la meva i la seva! Quina hora és? Tres quarts i cinc de set, encara podem aconseguir-ho... Apa, patufet, ho aconseguirem. (Agafa el nen en braços, va amunt i avall frenèticament) El nen de la mare, la jaqueta de la mare, la bossa de la mare (Està a punt de sortir, s’atura de cop) l’abonament del tramvia... (Deixa el nen damunt la taula) Espera, busquem, que si el tramvia va ple t’hauré de deixar al terra i t’aixafarien... (Regira la bossa) Mira-te’l. (El desa distretament) Sis forats? Sis forats d’anada i sis forats de tornada! (Empal·lideix) Sis forats d’anada i sis forats de tornada?! Qui m’ha picat l’abonament d’aquesta manera? Sis forats... però quin dia és avui... (Mira el calendari penjat a la paret, no obre la boca... se la veu molt alterada, humiliada. Agafa el nen en braços. Gairebé sense veu, diu) Diumenge?! (Cridant) Diumenge!! (al nen) i tu no dius res? És diumenge! Que estic boja o què? Volia anar a treballar també el diumenge! Estic boja! És diumenge. (Cantant) El diumenge no es treballa i s’està al llit fins tard! Dormir! (Posa el nen al llit de matrimoni i es dirigeix cap a la part del davant de l’escenari) Vull dormir i somiar en un món en què cada dia és diumenge! Tota una vida de diumenges! És el millor... Ha esclatat el diumenge etern! Els altres dies de la setmana ja no existeixen! ... El dilluns l’han penjat, el dijous afusellat, el divendres tallat a trossos!... tots els dies són diumenge... Dormir fill meu! (Corre cap al llit, es fica sota les mantes) Dormir! i si torno a somiar en la feina m’escanyo a mi mateixa! Dormir! (Diu les darreres paraules al mateix temps que agafa el llençol i es tapa fins dalt del cap).