Els monòlegs de Marina; Marian Diez; La televisió a l'estiu:

Ja han passat uns dies però a mi encara em dura l'impacte que em va produir veure l'estrena del nou programa de Tele 5, Vivo cantando, o el que és el mateix l'Operación Triunfo per a pensionistes. Entenc allò que amb l'arribada de l'estiu les cadenes es relaxen i, hala!, tot val, però si és que anem de mal en pitjor. Tan bé com estarien a casa aquelles persones, i de cop i volta altra volta a la televisió. Reconec que no vaig poder veure sencer el programeta, -sóc masoquista fins un punt, no cregueu- però amb l'actuació del Toni Ronald vaig tenir prou. Help cantava aquell home una i altra vegada i la veritat és que necessitava ajuda de veres perquè es notava que no podia amb la seua ànima.
Clar de coreografies ja ni parlar. Tot la mar de senzill perquè tampoc era qüestió que el primer dia ja quedaren game over la meitat dels concursants, quatre xatis darrere per fer ambient i prou.
Gales, actuacions en directe, entrevistes... però com podran seguir aquestes persones aqueix ritme, que ja no estan acostumats a aqueixes coses... i tot per aconseguir el premi: la gravació d'un disc per al primer classificat. Un disc? Però quin mèrit té hui en dia gravar un disc? Si fins i tot ho ha fet el Dinio i s'ha col·locat el primer en les llistes de vendes..., i sense necessitat d'esforçar-se molt a l'hora d'aprendre la lletra, amb una frase ja n'hi havia prou. Quina llàstima també!, la pobra Montserrat Caballé amb el treball que haurà fet al llarg de tota la seua vida per aprendre's aquelles òperes i després mira com estan les coses.
Encara va i diu Karina "traernos a la actualidad ha sido una gran idea", per favor que no pensen més els de la Trinca que ja ens va bé la cosa ja.
El que ha eixir guanyat amb aquesta història ha sigut l'Iñigo, veus tu, encara han ressuscitat l'home i ell clar va fent amb el seu bigoti..., qualsevol dia d'aquests fins i tot ressuscitaran les Mama Chicho, i la Yola Berrocal segur que s'hi apunta, quina por també.
Diuen que la música amansa les feres, pot ser d'ahí aquesta proliferació de programetes musicals, però... no estan temptant-les massa?
En fi, és el que tenen els estius, Ramón García i els alcaldes de poble en el Grand Prix, les supergales des dels hotels de la costa amb moltes xiques en biquini que et recorden que tu ja tens una edat i hi ha coses que ja no pots - o no deus- fer, i així un enorme llistat de programetes que contribueixen que deixem de dedicar-li tant de temps a la televisió en favor d'altres activitats més productives.
Així doncs, i com que el Buenafuente ja ha tancat el xiringuito he optat per codificar el meu televisor fins el mes de setembre, el mes dels col·leccionables per excel·lència - espere amb impaciència veure amb què ens sorprendran aquest any els de Planeta Agostini-. I clar, com que jo també em meresc unes vacances -i si no me les meresc tan se val perquè ja me les he preses-, amb aquest monòleg de hui es tanca la temporada fins setembre. Sé que els comiats són durs però açò simplement és un parèntesi per agafar forces i aprofitar per introduir canvis a la web que en la pròxima temporada presentarà nous continguts a banda dels monòlegs i novetats que espere siguen del vostre grat. M'encantaria dir-vos que m'he fet d'or amb els monòlegs i me’n vaig de vacances a qualsevol paradís exòtic amb el George Cloonie,- el Bardem també m'aniria bé, eh?- però a dia de hui l'únic paradís que puc conèixer és el Mercadona de sota de casa, i amb aquestes temperatures, ja em va bé ja, perquè allí s'està tan fresquet..., -clar que amb tant de viatge a Mercadona ja no sé on col·locar les coses que compre-.