Roberto Zucco (3); Bernard-Marie Koltès:

La Puta: Madame, Madame, les forces diabòliques acaben de travessar el Petit Chicago. Tot el barri s’ha alterat, les putes no treballen, els macarrons estan bocabadats, els clients han fugit, tot s’ha aturat, tot s’ha petrificat. Madame heu allotjat dins casa vostra el dimoni. Aquest noi que ha arribat fa poc, que no obre la boca, que no respon a les preguntes de les senyoretes, com si no tingués ni veu ni sexe, aquest noi, doncs, amb la vista tan dolça, aquest noi tan maco, certament, n’hem parlat molt entre nosaltres el veiem darrere l’inspector. L’observem prou, nosaltres les senyoretes, riem, fem suposicions. Camina darrere l’inspector, que sembla absort dins d’una profunda reflexió, camina darrere d’ell com una ombra; i l’ombra s’encongeix com al migdia, cada vegada és més a prop de l’espatlla corbada de l’inspector, i brutalment treu un punyal d’una butxaca del seu vestit, i el planta enmig de l’esquena del pobre home. L’inspector s’atura. No es gira. Balanceja dolçament el cap com si de la reflexió profunda en la qual estava absort acabés trobant-hi la solució. En acabat balanceja tot el seu cos, i cau per terra. Ni l’assassí ni la víctima s’han mirat en cap moment. El noi havia fixat els ulls en el revòlver de l’inspector; s’inclina, l’agafa, se’l posa a la butxaca, i se’n va tranquil·lament amb la tranquil·litat del dimoni, Madame. Ningú no es mou, tot el món immobilitzat, l’ha mirat mentre marxava. Ha desaparegut entre la multitud. Era el diable el que allotjàveu sota el vostre sostre, Madame.