La nit just abans dels boscos (3); Bernard-Marie Koltès:

Tombaves la cantonada quan t’he vist, plou, no quedes gaire afavorit quan la pluja et mulla els cabells i la roba, però, tot i així, m’he atrevit, i ara que som aquí, ara que no vull mirar-me, hauria d’assecar-me, tornar allà baix per arreglar-me – com a mínim els cabells per no posar-me malalt, ara bé, he baixat fa una estona per veure si podia arreglar-me, però a baix hi ha els cabrons, muntant guàrdia: mentre et vas assecant els cabells, ells no es belluguen, es queden apinyats, t’espien per darrera, i he tornat a pujar –només he tingut temps de pixar- amb la roba xopa, em quedaré així, fins que estigui en una habitació: un cop instal·lat en alguna banda, m’ho trauré tot, per això busco una habitació, perquè a casa, impossible, no puc tornar-hi – ara, que no cal tota la nit-, per això quan tombaves la cantonada, allà baix, i t’he vist, m’he posat a córrer, pensava: res més fàcil que trobar una habitació per una nit, una part de la nit, si hem de ser més exactes, si m’ho pregunten, tot i la roba i els cabells xops, tot i la pluja que et deixa desvalgut quan em miro a un mirall – però, encara que no vulguis, és difícil no mirar-s’hi, de tants miralls que hi ha per aquí, als cafès, als hotels, te’ls has de posar al darrere, com ara que som aquí, o, si no, et miren a tu, jo me’ls poso al darrere, sempre, fins i tot a casa, i tot i així n’hi ha una pila, com pertot arreu aquí, fins i tot als hotels cent mil miralls et miren, miralls amb què has d’anar amb compte –perquè jo visc a l’hotel gairebé des de sempre, dic a casa per costum, però és a l’hotel, excepte aquesta nit que no és possible, si no, és allà que és casa meva, i si torno a una habitació d’hotel, és un costum tant antic que en tres minuts ja me la converteixo en una casa meva, amb quatre coses de res, que fan que sembli que hi hagi viscut tota la vida, que fan que sigui la meva habitació de sempre, on jo visc, amb tots els meus costums, amb tots els miralls amagats i poca cosa més, fins al punt que, si algú m’obligués de cop i volta a viure en una habitació d’una casa, si em donessin un pis arreglat com cal, com els pisos on viuen famílies el convertiria, només entrar-hi, en una habitació d’hotel, només de viure-hi jo, per aquests costums que tinc –que em donin una cabana petita, com en els contes, dintre d’un bosc, amb bigues enormes, llar de foc enorme, mobles enormes mai vistos, cent mil anys d’antiguitat, i quan jo hi entri, amb quatre coses de res i en un temps mínim, te la converteixo en una habitació com la dels hotels, on pugui sentir-me com a casa, amago la llar de foc darrere els mobles apilonats, dissimulo les bigues, canvio l’aspecte de tot, llenço tots els objectes que no es veuen mai i enlloc excepte als contes, i les olors especials, les olors de les famílies, i les pedres antigues, i la fusta negra antiga, i els cent mil anys d’antiguitat que es burlen de tot, que et fan sentir estranger, que no poden fer-te creure mai que ets totalment a casa teva, ho llenço tot i l’antiguitat també, perquè jo sóc un així, no m’agrada el que et recorda que ets estranger, tot i així, en sóc una mica, es deu notar, no sóc exactament d’aquí –es notava molt, de totes maneres, amb els cabrons d’aquí baix apinyats darrere meu, després de pixar, quan m’estava rentant la titola –acabes pensant que tots els francesos són igual de cabrons, sense capacitat d’imaginació, perquè no han vist mai que ningú es renti la titola, mentre que per nosaltres és un antic costum, el meu pare m’ho va ensenyar, sempre ho hem fet així, i jo encara ho faig després de pixar, i quan me l’estava rentant, fa una estona, amb tota tranquil·litat, al lavabo de baix, notant darrere meu tots els cabrons en guàrdia, he fet com si no entengués res, totalment estranger, com si no tingués ni idea del francès que parlaven aquests cabrons, i sentia que deien mentre me la rentava: -què deu estar fent, l’estranger aquest? –dóna a veure la seva titola –com es pot fer això de donar a beure una titola?- com si no entengués res de tot el que deien, i jo continuo, tan tranquil, donant-li a beure, perquè els cabrons dels francesos es preguntin entre ells, apinyats darrere meu davant els lavabos: com pot beure una titola i, sobretot, com pot tenir set una titola? després, un cop enllestit, he pasta entre el grup, sempre fent-me l’estranger, fent veure que no havia entès res del que deien, cosa fàcil per a mi, que no sóc totalment de per aquí, segur que es nota, aquests cabrons de francesos sense imaginació no s’han equivocat, i, tot i així, he sortit corrents darrere teu quan t’he vist tombar la cantonada, malgrat tots els cabrons que hi ha al carrer, als cafès, als soterranis dels cafès, per aquí, a tot arreu, malgrat la pluja i la roba xopa, he sortit corrents, corrents, corrents, per no trobar-me aquesta vegada, en tombar la cantonada, en un carrer buit de tu, per no trobar-me aquesta vegada només amb la pluja, la pluja, la pluja, per trobar-te a tu aquesta vegada, a l’altra banda de la cantonada, i atrevir-me a dir-te en veu alta: company!.