Elsa Schneider; Sergi Belbel; Elsa Schneider:

ELSA SCHNEIDER, una dona d’edat indefinida, està asseguda en una cadira en primer terme, de cara al públic, amb una copa de xampany a la mà. Darrere seu, a dreta i a esquerra, dues dones que desconeixem en la penombra.

És tan difícil, tan summament complicat el que ara hauria de dir-vos que sento d’entrada la vostra incomprensió, aquesta mena de letargia que us redueix capacitats, aquest deixar-se endur per un no-sé-què que fa que precisament el que he de dir-vos, que ja és enrevessat per si sol, se m’esborri del cap, o millor dit, se’m quedi donant voltes pel cap sense voler sortir, se’m recargoli encara més dins el cap, llavors les paraules se’m bloquegen i ve el moment de dir-vos que, senzillament, realment, no sé què dir-vos, que tampoc no és veritat, o millor dit, que no sé per on hauré de començar, això, això mateix, no saber per on començar, per on començaré?, potser ni jo mateixa... Oh, si sabéssiu, si sabéssiu, sí, si sabéssiu, si endevinéssiu l’esforç que ara faig jo aquí, jo davant vostre, vosaltres els qui no feu cap esforç, si poguéssiu comprobar l’esforç que jo faig mentre intento fer-vos entendre... fer-vos entendre... això... sí, i què deu ser el que he d’intentar fer-vos entendre?, si ni tan sols jo mateixa m’entenc a mi mateixa?... penseu que no és gens fácil, el meu paper aquí, ho haureu notat (el meu paper?), vull dir la meva funció, aquí asseguda davant vostre, aquí amb aquesta copa de xampany... aquesta copa de xampany... (i per què tinc aquesta copa de xampany? He de brindar, potser? per què? per qui?), doncs sí, ja ho podeu veure, ja heu sentit com m’expresso, pitjor que una vaca... ja heu vist que no he dit res encara, que només dic que encara no he dit res i també que el que he de dir és massa complicat, massa complex o molt confús, això, confús, potser és aquesta la paraula, confús, confús, la confusió, com tota jo, com el meu cap, com el que tinc al cap, com el que em ronda aquí, pel meu cervell, sí, les idees, o el que penso, sí, això, el que penso, el que ara penso que hauré de dir-vos és d’una confusió indesxifrable, una confusa confusió, ah, una complexa confusió, oh més val que calli, sí, QUE CALLI, JA, QUE CALLI D’UNA VEGADA!!, pensarà algú, i té raó segurament, sí, té raó, sí, potser ara si callés m’ordenaria les idees, per punts o per capítols, subcapítols, o esquemes o estructures, faria apagar els llums en silenci, rumiaria, pensaria, ordenaria l’horrible confusió de les paraules, les idees, pensaments, els que ara m’esclafen i m’obliguen a no dir-vos el que voldria dir-vos, he dit <<dir-vos>>, la qual cosa vol dir parlar, doncs no, tot a les fosques i en silenci i així un cop tot ordenat jo faria que tornés aquesta llum aquí mateix, aquí, i davant vostre, i jo en el mateix lloc i amb la copa de xampany aquesta, perquè en l’estona de silenci i de foscor jo també hauria pensat algun motiu, una funció, per a la copa aquesta misteriosa que ara mateix m’està posant més que frenètica precisament perquè no sé què dimonis significa... què en penseu, vosaltres?, li veieu cap sentit a aquesta copa de xampany?, oh, i és ben plena, eh?, és plena de xampany, oh, potser és perquè la begui, però no, ningú no ho ordena, això, oh, oh, em distrec, és que potser parlo una mica massa, retardo el que he de dir-vos perquè en realitat el que no sé és com dir-vos-ho, i el temps que passa mentre parlo no m’ajuda gens ni mica a aclarir-me les idees, les paraules, no m’ajuda a saber per on hauré de començar, per on he d’escometre, per on podré sortir-me’n, per on... oh no, no crec, tampoc no crec que el silenci m’ajudés, m’ajudés gaire, ensopiria encara més aquest ambient, aquest aire pesat i carregat, aquesta espessa incomprensió que ara m’envolta (oh, quina frase!), aquesta cosa estranya que fa que ara em bloquegi, que fa que ara us bloquegi, que ara penseu que sóc aquí només per no dir res, però la cosa és que això és fals, sí, és una autèntica fal·làcia, és fals, totalment fals, estic dient-vos tota l’estona que sí que he de dir-vos alguna cosa, que sí, que sí, també sabeu que el que passa realment és que no sé com dir-la, com començar, com tractar el tema, ara que ben mirat... ai, he dit <<el tema>>?, he dit <<el tema>>, oi?, doncs ara se m’acaba d’acudir que potser és això la clau... què?, oh, no, no, no, no, això mai, parlar del tema és massa fácil avui dia, quin sentit té a més a més parlar del tema?, quin absurd!, quina ocurrencia, no té sentit avui dia, com puc proposar jo de parlar de <<tema>> quan sé que no interessa?, que ja no vol dir res, oh, que en soc d’il·lusa, amb tant tema i tanta història OH, PROU, CALLA D’UNA VEGADA!, canta en lloc de parlar, dona ...la la la mi mi mi, tral·larà, clic clic... ah!, oh!, ja ho tinc, ha ho tinc!, ja ho he trobat! ja sé el que he de dir-vos, i sé com he de començar, ja sé el que us he de dir i és tan senzill... és increïble!, no sé com he estat capaç de no caure-hi fins ara!, que bleda que sóc, oh, quina vergonya, que fácil, i que senzill, ben poca cosa és, i tan senzilla!, només hauré de dir-vos... només hauré de dir-vos el meu nom i comprendreu, podreu comprendre... o no, potser no... però és igual, tant fa si no podeu comprendre, el fet és que jo ja sé el que he de dir-vos, i això ja és massa, què dic, això ja és tot!, el que he de dir-vos no és ni més ni menys que el meu nom, sí, el meu nom, només he de dir-vos com em dic i ja està, vet-ho aquí, tan senzill que era, ja sé per on començar, doncs, sí, ja ho sé tot: només dir-vos el meu nom, començar i acabar així mateix: el principi és el final!.