El mètode Grönholm; Jordi Galceran:

Ferran:
Tot el que necessitin de mi, ho tindran. Mira, això ni tocar-ho. Puc semblar el que sigui, però, per mi, els meus pares són el primer. O sigui que no insinuïs ni per un moment que jo puc ser com tu. I no parlo d'una situació com la teva, que és de jutjat de guàrdia. Et parlo de tota una vida. Et parlo de no fallar-los mai. Els meus pares m'han donat tant, que per molt que faci, per molt que intenti tornar-los només una petita part de tot el que els dec, mai arribaré a acostar-me a la seva generositat. Ara m'has tocat la fibra, tu... Saps per què no he tingut fills? Perquè crec que mai podria estimar-los com els meus pares m'han estimat a mi. El meu pare... Tu ets una nena de casa bona, ja se't veu. Jo no, jo sóc de barri. El meu pare era revisor de la Renfe. Revisor de la Renfe tota la puta vida. Fotia més hores que un rellotge. Hi havia nits que no dormia a casa. Quan tornava, sempre em portava un regal. Coses petites. De vegades només un caramel. Però sempre, i quan dic sempre és sempre, em va portar alguna cosa. Només era un detall, però un detall que volia dir que mai, en cap moment, mai s'havia oblidat de mi. De tant en tant passava una setmana fora, llavors la meva mare, el dia abans que tornés, comprava fabes i, entre els dos les pelàvem, i la meva mare li feia fabes a la catalana, que era el plat que més li agradava. No entens de què et parlo, oi? A casa teva no es menjaven fabes, és clar. Doncs a la meva sí, i per mi ajudar la meva mare a preparar les fabes del meu pare era el màxim. Encara ara, de tant en tant, li fem fabes d'amagat. I encara ara, que tinc quaranta anys, el meu pare m'agafa del braç i em diu: "Suposo que has ajudat la mare a pelar les fabes", i em fot un calbot, com quan tenia sis anys... Tu no ho pots entendre, però veig els ulls del meu pare i sé que encara se sent orgullós de mi. I la meva mare igual. Però tu no tens ni puta idea del que t'estic dient. Tu et desconnectes el mòbil. ¿Que no vas anar mai al llit dels teus pares, quan tenies por a la nit? Què et penses, que la teva mare no tenia por, avui? Saps què és el més important en aquesta vida, per a mi? Saps per què treballo, per què vull prosperar en la meva feina? T'ho diré, encara que no ho entenguis. Vull que el meu pare i la meva mare puguin mirar-me sempre amb aquells mateixos ulls d'orgull amb què em miraven quan tenia sis anys i feia les coses ben fetes. Per això lluito, collons. Per això estic disposat a tot, a posar-me un barret de capellà i al que faci falta. Perquè vull que els meus pares sàpiguen que ho he aconseguit. I tu em dius cínic a mi? Creus que això que fas demostra que ets molt forta, que aquesta feina és molt important per a tu? L'únic que demostra és que no tens valor. No tens collons d'enfrontar-te a la vida. I abans, vas i em preguntes si he estimat mai ningú... Escolta'm bé perquè potser aprendràs alguna cosa, avui. Arribarà un dia, nena de casa bona, que et caurà el cul i els pits et penjaran com un mitjó; arribarà el dia que de la teva brillant carrera només en quedarà un pla de pensions escarransit; arribarà un dia que tot el bo ja haurà passat. Aquest dia ja els ha arribat, als meus pares, però em tenen a mi, sempre em tindran a mi, fins el final, i faré tot el que calgui perquè pensin que la seva vida ha tingut sentit. Tu, què tindràs? Res. Voldràs mirar enrera i només hi haurà merda.