Molt soroll per res; William Shakespeare:

Benedicte:
Em meravella que un home, veient fins a quin punt un altre es converteix en un beneit quan fa que tots els seus actes estiguin al servei de l'amor, ell mateix, després d'haver-se rigut de les vanes follies dels altres, es converteixi, enamorant-se, en l'objecte de les seves pròpies burles. Claudio n'és un, d'aquests. Jo el vaig conèixer quan per ell no hi havia cap altra música que la del timbla i el pifre, i ara s'estima més el tamborí i la flauta dolça. El vaig conèixer quan hauria fet deu milles a peu per veure una bona armadura, i ara es passaria deu nits de vetlla dissenyant la forma d'una nova geca. Solia parlar senzill i anar al gra, com un home honest i com a bon soldat, i ara parla com un diccionari: fa servir unes paraules tan enrevessades que semblen plats estranys d'un banquet fantàstic. ¿M'hi podria convertir jo, en una cosa així, i veure les coses amb aquests ulls? No ho puc pas dir, però em sembla que no. No puc pas jurar que l'amor no em converteixi mai en una ostra; sí que juro que mentre no em converteixi en una ostra no em farà ser tan beneit. Si una dona és bonica, jo tranquil. Si una altra és assenyada, jo tranquil. Si una altra és virtuosa, jo tranquil; però fins que totes les gràcies no es trobin en una de sola, cap dona no obtindrà la meva gràcia. Rica, ho haurà de ser, això sí; intel·ligent també, o si no res de res; virtuosa, o no m'hi jugo els diners; bonica o no me la miraria mai; dolça, o no voldré que se m'acosti; noble, o no en donaria ni cinc; que tingui una bona conversa, una excel·lent educació musical, i els cabells, que siguin del color que Déu vulgui.
Ah! El Príncep i monsieur amour! M'amagaré entre les branques.