Jordi Barra; Hi ets?:

(Escenari buit. S'escolta un soroll de claus que obren una porta)

(Des de fora.) Ets aquí? Ets aquí? (Entra i mira al seu voltant.) Hi ets? (Pausa) No, no hi ets. (Guarda las claus a la butxaca. Pausa) Saps? Una mena d'electricitat recorre el meu cos, és el teu record, un record que fa brollar llàgrimes envoltades de notes musicals, com una sintonia. T'he perdut i el meu cor protesta. S'ha encès la llum, la festa s'ha acabat. El gran mirall davalla, hi miro i m'hi veig. La meva imatge s'hi reflecteix, la llum s'intensifica, la buidor i el dolor augmenten. La imatge que retorna la brillant superfície m'escruta fins el més profund. No m'agrada, evoca racons, moments i el pitjor de mi. Veig a la meva esquena el llast acumulat, la misèria i la negror que m'han anant envaint i s'han apoderat de mi. Carrego a les meves espatlles el cansament i la rutina. El temps ha passat i el llast s'ha convertit en una densa crosta enganxada a la meva pell, que ja forma part de mi. La llum evidencia no solament la fusió i la unitat d'aquesta càrrega sinó la vergonya que sento al contemplar-la. He permès que passés, per desídia, comoditat i feblesa. No m'agrada. Em revelo. Ja és tard. Tu vas veure, abans que jo, l'esser míser en què m'havia convertit. Tu que vas lluitar per arrecar-me la rèmora, et vas cansar, et vaig decebre. Tens raó. La llum que ara inunda aquesta estança és com una veritat que es projecta en tot el que va passar. No tinc paraules, no tinc excuses. Caic de genolls, caic del cavall. La sensació de pèrdua s'incrementa, tot s'aplega, la llum mostra sense pietat la dimensió del esdeveniments, el terror que sento amplifica el desastre. Dels meus ulls brollen llàgrimes de vapor, sóc una olla a pressió. El meu reflex, en el mirall augmenta, m'escruta. El neguit m'envaeix, et busco, te n'has anat. (Pausa.) Aquí solament queda el teu record. Perdona'm, perdona'm tu, que amb cotons vas embolcallar-me, et vas cansar de supurar aquest malalt crònic. Tu vas encendre la llum i te n'has anat. Miro al meu voltant i solament veig el reflex de la meva realitat. Recullo els trossos de tot això. La vergonya torna a envair-me. Saps? L'únic que em fa mantenir la dignitat és el fet de reconèixar que no tinc excuses, el no justificar l'injustificable, el no recórrer al fitxer d'arguments que justifiquin tot això. Ha estat així. I'm guilty. No vaig reaccionar, vaig pendre el camí equivocat, no vaig saber, no vaig voler, no, no, no, no...

Agafo part de les meves restes, solament les aprofitables, les bones, les que en altres temps formaven els basaments del que sóc i havia deixat de ser. Agafo els trossos que no m'avergonyeixen. La resta, la majoria, els regutjo i els llanço lluny. Exploto i quedo en l'essència, una essència que es reflecteix en el mirall i no retorna una imatge negativa de mi, una essència llavor per un futur sense crosta. Contempla'm ara! Nu, essencial, trencat, ferit però amb forces i ganes de sortir-se'n, d'emmirallar-se directament, amb tota la llum, la llum del sol. Tu no hi ets, la llum del sol em diu que te n'has anat. Et veig en la llunyania, com una petita silueta. Et miro, ploro, des d'alla no em sents. Mira'm! Ets d'esquenes, no et gires. Mira'm! La distància és gran. Tu emprens el teu camí, la teva figura és cada vegada més petita, és un punt diminut, un punt i final. Jo miro, jo ploro, sempre ploro, tu vas tocar el meu cor i el vas convetir en font. (Cau de genolls.) Un punt diminut. Punt, no te'n vagis! Punt, punt, punt...! (Fosc.).